Ara que alguns aprofiten el retorn de Donald Trump a la Casa Blanca per posar sobre la taula un debat sobre el perill que podria estar corrent la democràcia, la Unió Europea no hauria de fer massa alard de la seua naturalesa democràtica. No, almenys, a la vista del tracte que dispensa als agricultors i ramaders.
Segons el Eurobaròmetre fet públic per la UE, més del 80% dels ciutadans europeus (més del 90% a Espanya) estan d’acord o molt d’acord amb les recents protestes dels agricultors a Europa; consideren que la importació de productes agraris, independentment del seu origen, només hauria d’estar permesa si la seua producció compleix les normes europees en matèria de medi ambient, benestar animal i laboral; i coincideixen amb el sector agrari en què els acords comercials de la UE exposen els productors comunitaris a la competència deslleial de països tercers.
Llavors, per què la Comissió Europea i els Estats Membres, en lloc de defensar les polítiques agràries que recolza la majoria, fan justament el contrari? El tractat amb Mercosur, per posar l’últim exemple, és tan perjudicial com ho han sigut els acords amb Sud-àfrica, Marroc o Egipte. En tots ells, Europa no demana als productes agraris de fora les mateixes exigències que sí que s’afan en imposar als europeus. Per tant, si la Comissió sap el que pensa i recolza la ciutadania europea, però aprova lleis que no respecten el que pensa la gent, aleshores estem davant d’una Comissió que dista molt de ser democràtica.
Els motius que amaga Brussel·les per actuar d’esquena al camp i la societat són més foscos del que sembla. Aquests dies hem conegut una investigació, del diari neerlandès De Telegraaf, que revela que la Comissió Europea ha estat atorgant subvencions a grups ecologistes amb l’objectiu que duguen a terme una calculada campanya de lobi, amb noms i cognoms d’eurodiputats per influir, a favor del Pacte Verd que impulsava Frans Timmermans.
És inaudit que tot un vicepresident primer de la Comissió es dediquera, com una mà negra, a moure fils per darrere del teló, incentivant un radicalisme ecològic a Europa, buscant el enfrontament amb el sector productor i posant contra les cordes, no només la viabilitat econòmica dels agricultors i ramaders europeus, sinó també la sobirania alimentària i la lluita mundial contra el canvi climàtic.
Perquè les seues suposades lleis ‘verdes’ en realitat el que fan és exportar i agreujar la contaminació, donant una avantatge tramposa a unes importacions agràries que es produeixen en unes condicions ambientals molt més laxes i que són transportades en vaixells no poc contaminants des de milers de quilòmetres. Per cert, la majoria d’aquestes importacions promogudes pel neerlandès Timmermans descarreguen al port de Rotterdam, convertit gràcies al Pacte Verd en una mina de diamants.
Independement dels seus interessos, no constitueix la manera de fer política més transparent i honesta aquella que es gasta els diners públics dels europeus en grups ecologistes radicals per fer-li la vida impossible a una part de la població que és més necessària que mai per garantir una alimentació de proximitat, qualitat i seguretat. La Comissió Europea hauria de donar totes les explicacions, demanar disculpes a la societat i rectificar el rumb de les seues polítiques agràries en pro de aconseguir, de veritat, una democràcia plena, participativa i no excloent del sector agrari.
