Trump ha obert una guerra aranzelària preocupant, amb conseqüències imprevisibles també per a l’agricultura i l’alimentació.

Els aranzels són una manera artificial d’encarir els costos i els preus, i al final els acaba pagant sempre el consumidor

Si el resident de la Casa Blanca considera que els Estats Units (EUA) pateixen un desequilibri comercial amb la resta del món, els aranzels haurien de ser l’últim recurs, i només després d’haver esgotat totes les vies diplomàtiques. Però no ha sigut així, i ens hem vist abocats a una espiral d’incertesa, tant per les distorsions que poden provocar als mercats globals com per la resposta que desencadenen en la Xina o la Unió Europea (UE).

Pel que fa a l’exportació de productes agraris, els EUA fa temps que han deixat de ser un mercat rellevant per a la Comunitat Valenciana. Concretament des del 2001, quan van tancar les portes a les clementines valencianes al·legant la presència d’una larva de mosca de la fruita, sense transparència ni proves clares, i amb la intenció evident d’afavorir els seus cítrics. Sumant la resta de productes —hortalisses, vins i oli, principalment—, els EUA representen tot just un 4% de les nostres exportacions.

Però el perill més gran és indirecte. Quan els aranzels siguen tan elevats que es perda el marge de competitivitat, els països afectats buscaran nous mercats. I quin és el destí amb més consumidors d’alt poder adquisitiu? Europa, amb 400 milions de potencials compradors. Productes procedents de Sud-amèrica, Àfrica o Àsia podrien intentar substituir el mercat estatunidenc per la UE, que justament és el nostre mercat natural. El resultat? Un augment de les importacions foranes que agreujarà la competència deslleial i la crisi de rendibilitat del camp europeu.

Els aranzels de Trump mereixen per part de la UE una resposta assossegada, unitària i intel·ligent, basada en la negociació i amb l’objectiu d’arribar a acords justos i recíprocs, on ningú no isca perjudicat. Una UE unida pot mirar als EUA de tu a tu i evitar una guerra comercial.

Ara bé, si la diplomàcia no evita l’enfrontament, la UE ha d’estar preparada per a respondre amb aranzels selectius, calculats amb estratègia i pensant en el màxim benefici. El pla europeu, ara en pausa, és clarament millorable per als interessos de l’agricultura valenciana i espanyola.

Per exemple, proposa gravar la soja estatunidenca, que suposa el 45% de les nostres importacions. Això encaria el cost del pinso i arruïnaria la ramaderia. És a dir, disparar una fletxa al cel que acabaria caient-nos al cap. Alhora, es deixen fora de la resposta productes com les nous, que pressionen a la baixa els preus dels nostres fruits secs. I, encara més indignant, la UE ajorna els aranzels a les ametles californianes fins a desembre, quan la campanya ja ha acabat i la indústria ha fet les compres per a fabricar els torrons. Això permetria a EUA redirigir grans volums d’ametla cap a Europa abans d’eixe termini, aprofitant la finestra.

A nivell estatal, davant d’un intercanvi comercial tan desequilibrat, seria oportú revisar el protocol d’exportació per a facilitar la venda dels nostres productes a EUA, especialment els cítrics. Més encara quan la producció a Califòrnia i Florida està greument afectada pel Huanglongbing (HLB).

Brussel·les no pot tornar a utilitzar l’agricultura mediterrània com el comodí que paga els plats trencats. Ja ho va fer el 2014, quan ens van tancar el mercat rus per un conflicte alié al sector, deixant-nos sense compensacions ni alternatives comercials. No podem permetre que torne a passar.

Reclamem consens europeu i diàleg per protegir l’agricultura d’esta guerra comercial. I si no es pot evitar, respondre amb reciprocitat, intel·ligència, promoció dels nostres productes i ajudes directes als sectors afectats.